Tintín a Amèrica

En Tintín viatja a Chicago on té intenció d'acabar amb la mafia que controla la ciutat, però els més importants membres del sindicat del crim intentaran evitar, per tots els mitjans, que el reporter belga aconsegueixi els seus objectius. Dividit en diversos episodis, en Tintín haurà d'enfrontar-se primer amb el famós Al Capone —sent l'únic personatge real que apareix en totes les aventures—, després contra en Bobby Smiles, que segueix fins a l'oest on també haurà de lluitar contra els nadius nord-americans.


L'obra d'Hergé sempre es va caracteritzar per un profund i acurat estudi de tots els elements que rodejaven al seu protagonista, des d'escenaris als costums dels llocs exòtics que visitava. Però això no es va fer patent fins més endavant de la seva carrera, encara en Tintín a Amèrica, com en els àlbums anteriors, les històries de Tintín tenien certa ingenuïtat, recorrent a temes tan típics i tòpics com els gàngsters, l'oest i els nadius nord-americans. Aquest fet fou motivat per la sobrecàrrega de feina que Hergé patia en Le Petit Vingtième. Tot i el desig de simplificar el procés creatiu i evitar els controvertits problemes de les aventures anteriors, encara va tenir uns quants obstacles en la seva edició nord-americana, tant per un canvi en el color d'un personatge —una minyona que cuida a un nadó que era de color en l'original va passar a ser blanca més tard—, com per la controvertida escena en la qual uns soldats expulsen a punta de baioneta als nadius al trobar petroli.
Junt amb la important aparició d'Al Capone, però no en la mateixa vinyeta, apareix un dels personatges més importants de les aventures de Tintín, el seu antagonista, Rastapopoulos, però ho fa com un personatge anònim i, segurament, del tot conceptual.
Tintín a Amèrica, encara tenir les primeres mostres de l'estil que caracteritzaria l'obra d'Hergé, encara és una de les primeres obres, on barreja coses dispars, des del western al cinema negre, de la mateixa manera que l'estructura de les histories es, principalment, episòdica, lluny de les grans narracions posteriors.